Avui el dia ha acabat sensacional!
Després d'arribar a casa cansada, d'estar tot el dia tancada a l'institut treballant, i sabent que és dilluns... He tingut la grata sorpresa d'obrir la bústia i trobar-me un sobre provinent d'Austràlia, amb una postal i un regal d'aniversari que m'ha fet caure les llàgrimes de l'emoció.
Només podien ser ... la Carla i el Ben. Ostres, no sabeu la il·lusió que m'ha fet! Sou encantadors. No només pel detall que heu tingut amb mi i que em recorda que aquestes petites coses, són les que fan que segueixis enamorat de la vida; sinó perque sempre us feu presents, sense ser-hi, perque em sabeu llegir entre línies i perque especialment tu, Carla has donat i dones significat, a molts moments de la meva vida, tot i estant a kilòmetres de distància.
A la foto, el regal, el sobre, la postal i la bola del món que ens manté unides. Ara la meva torna a enfocar Europa. Us espero amb candaletes!
2 comentarios:
Fa pocs dies que no ens veiem i feia dies que no entrava als blogs (contractura a l’esquena, conjuntivitis, cansament acumulat ...).
Ahir va ser un petit gran vespre per a mi. Avui celebraba el meu aniversari amb els companys de feina i després de marxar el Dani a treballar, tenir a la petita al llit, em vaig posar a cuinar un “bizcocho” amb xocolata i unes galetes. Suposo que estic boiga i m’havia d’haver anat a descansar, però m’encanta celebrar el meu aniversari i volia “cuinar” pels companys. Quan vaig acabar, estava tant contenta que m’en vaig anar al llit al ritme de Louis Armstron al “Llibre de la Selva”, ballant.
Tot això ve pel comentari “Amb el pas dels dies les coses es veuen diferents...” i les petites grans coses. No se de quina prova es tracta, però per pròpies vivències personals se que a vegades no amb el pas dels dies, sino amb el pas del temps, les coses es veuen diferents. En un moment donat estàs dins la foscor, caus i creus que no sortiras, però ho fas i tot va millor.
Els obstacles que ens posen la vida, a vegades masa durs, fan que mirem amb un altres ulls els petits moments ...
Quan va nèixer l’Andrea, una amiga em va escriure una frase en un ram de flors “Los amigos son como las estrellas, aunque no los veas siempre están ahí” . Estic escrivint i encara m’emociono amb aquesta frase, perque alhora, en els temps difícils amb el meu germà, em va dir un dia que encara que no ens poguessim veure, cada nit, si mirava la lluna, ell també la miraria i estariem junts, units ... i ara, quan a vegades estic fluixeta, miro al cel i respiro, se que m’ensortiré...
Davant l’ordinador hem posat una fotografia, el regal de la Mireia, mirant-la mentre que llegia el blog, m’he adonat que en totes les fotos estem rient. Tot son moments feliços, no se si ho va fer a propòsit, però aquests son els petits moments que hem de valorar i amb els que ens hem de quedar.
Petons.
hola bonica
com vas
jo contenta ja queda ben poc per veure al charly
tenvio molts petons i que estiguis be
Publicar un comentario